Les noves formes d’economia estan vestides d’oportunitat i precarietat a parts iguals. També estan vestides d’un màrqueting impecable i molt atractiu que et fa arribar a pensar que l’oportunitat existeix i que ara és un bon moment d’embarcar-s’hi. Evidentment, estic parlant de l’economia col·laborativa. Dues paraules que sonen bé, però que disten molt de ser el que etimològicament signifiquen.

Sense entrar a comentar cap empresa en concret, al vídeo explico dos exemples d’unes 5 o 6 propostes que ja m’han arribat d’aquest estil. On una empresa em contacta per oferir-me una sèrie d’encàrrecs de fotografia. A priori sona bé també, però és un desencant quan m’expliquen les condicions, sovint abusives amb unes tarifes ridícules.

Espero que el tema us interessi i d’aquesta manera ho podem posar entre tots sobre la taula una estona. I si voleu estar al corrent de nou contingut que vagi penjant, subscriviu-vos! ;-)

Àlex Salcedo – Fotògraf professional a Girona.

Fotografia de producte a Girona, fotografia de gastronomia, fotografia industrial, fotografia publicitat.

Viatjar a Itàlia és un valor segur. Per sort, la vaig descobrir fa uns anys en un viatge a Florència. En aquest viatge vaig descobrir molt més que una ciutat o una regió. Vaig descobrir, en primer lloc, que no en tenia ni idea sobre els italians ni molt menys sobre la seva gastronomia. Vaig tornar meravellat i amb ganes boges de tornar-hi moltes més vegades. També vaig descobrir que per pura ignorància donem per suposades moltes coses que no coneixem. Coses com que a Itàlia només existeixen dos tipus de menjar: la pasta i la pizza.

I parlant sobre menjar, que és el que hem vingut a fer, volia escriure una petita reflexió sobre la gastronomia italiana. Més que la gastronomia italiana, sobre el que representa la gastronomia pels italians. Pel que he anat coneixent, pels italians hi ha una cosa sagrada que de cap manera no es pot tocar: la qualitat del producte. Prova d’això és que si llences un dau a l’aire i tries a dit el lloc on vols menjar, fer un cafè o simplement comprar uns cannoli, encertaràs. Basicament s’estimen el producte, sense concessions, i això es contagia.

No val anar a la salumeria i comprar qualsevol formaggio o prosciutto: la gent va a comprar sabent el què compra. Saben que aquell formatge té tants mesos de curació en bodega i que això té un cost que estan disposats a pagar. O que un plat de pasta fresca porta molta estona d’elaboració i que els ous que faran servir per fer aquesta pasta vénen d’una granja on les gallines s’alimenten de manera natural. I això té un cost.

Tot és qüestió de cultura, en general. Tot té un preu perquè tot porta una feina. La globalització del low cost ho ha destruït gairebé tot,  però no hem de jugar amb el menjar. No podem pretendre comprar productes càrnics de qualitat al mínim preu, esperar que tingui bon sabor i que a sobre no fem malbé el medi ambient. Això per posar un petit exemple, però seria extrapolable a moltíssimes altres coses.

Ens hem d’estimar més el producte, i també la feina que hi ha al darrera. En general, hem d’estimar més. Valorar més el que tenim i ser una mica més consegüents amb què consumim i com ho consumim. I si, sense anar a buscar la perfecció, ho arribem a aconseguir de manera mínima, viurem en un món una mica més just.

De fet, és un tema del qual ja s’ha parlat bastant però no puc parar de pensar-hi sovint, sobretot aquests dies de nadal i reis, on els grans fabricants (de telèfons) treuen tot el múscul fotogràfic de les seves novetats. Ara ja no estem parlant de quin telèfon és millor, ni de quin sistema operatiu és el més estable o el que te 4 o 8 nuclis. Ara tot es redueix a un tema fotogràfic. Els processadors ara son molt econòmics i l’alta tecnlogia cada cop és més barata. Allà on queda tot un camp per explorar, és amb les càmeres.

Poc importen les pantalles retina, o els infinty edge. Ara el que es porta és mínim de 3 a 4 càmeres amb diferents distàncies focals, bones dosis de fotografia computacional i algoritmes que son la canya. Jo sempre he sigut bastant tradicional als canvis i fidel a tot allò que funciona bé, però aquest any a un breu viatge a Londres amb l’iPhone 8 plus de només 2 càmeres (totalment desfassat) he pogut comprovar el gran càmera-mòbil que és. De sobte em trobo fent una street photo ràpida, amb uns jpgs molt ben processats, amb sistema HDR automàtic que funciona bé i de postre una segona càmera de 56mm que te la capacitat de desenfocar (artificialment). Per si fos poc, tornant amb l’avió vaig poder processar uns 40 jpgs amb l’snapseed en un blanc negre molt filmy, acord als temps que corren.

Això ens porta a pensar quin és el futur de la fotografia mòbil i cap a on evolucionarà aquesta forma tant nova d’entendre la fotografia. De moment ja sabem coses com l’alta caducitat de les imatges, la sobresaturació d’aquestes, la seva mala gestió i arxivat i sobretot el futur incert d’aquestes fotos dins dels nostres telèfons. També sabem que els mòbils han destruït les compactes digitals i també alguna que d’altre feina de fotografia professional. Però seria molt pessimista només quedar-nos amb les coses dolentes. La fotografia mòbil ha creat testimonis arreu del món que han pogut explicar injustícies abans silenciades però que gràcies a les noves tecnologies han aconseguit creuar fronteres i destapar problemes. Ha creat un nou llenguatge i sobretot una nova manera de compartir la fotografia molt més plural.

Crec que amb tots aquests pros i contres podem fer una reflexió final. Penso que el seu futur passarà per voler-se semblar cada cop més a la fotografia professional, amb millors òptiques (potser arribaran a ser intercambiables), sensors més grossos, ranures per targetes de memòria, més intel·ligència artificial (molta més), més intrusisme professional i polarització.

Bé, no voldria ser catastrofista ni molt menys semblar un guionista de black mirror, però realment la fotografia mòbil és un monstre que te molta gana i crec que tot just va pel primer plat.

Amb aquesta premissa volia fer una petita reflexió en veu escrita. “Tothom és fotògraf fins que” és la frase que una marca de moda, d’aquestes que surten com xurros pel facebook que es creuen inventar l’espardenya, anunciava unes noves samarretes especialment pensades pels mascles amb barba de dos pams que són autèntics fotògrafs de veritat (pensareu, tu portes barba. Sí, de 4 dits així que encara tinc marge!) D’aquells que no els fa por el mode manual i que porten una vida trepidant plena d’emocions. Sincerament en veure la imatge i el que anunciava no em vaig sentir gaire identificat ni amb el personatge ni amb la frase en si i tot seguit explico per què.

En primer lloc i el més evident. Trobo una tonteria de dimensions grotesques esmentar que tothom és fotògraf fins que es fa servir el mode manual. Penseu que la frase està posant el focus en què ets o no fotògraf a través de l’aparell que fa fotografies no per tot el que hi ha darrere com és el punt de vista, els coneixements, la visió subjectiva de cadascú o el més important que és l’estima al mitjà. El mode manual és simplement una funció que de tant en tant es fa servir per determinades situacions, que normalment acaben essent poques i precisament a on els paràmetres de llum són estables. Així que el primer que ens queda clar, és que la càmera fotogràfica és només una eina per un mitjà. L’equip fotogràfic mai serà un fi per si sol, perquè de ser així no estaríem parlant de fotografia, estaríem parlant d’una altra cosa.

D’altra banda, podem parlar del senyor d’esquena ample, barba blanca i mirada desafiant que fa de model per la promoció. Avui dia estem gairebé obligats a ser un personatge. A tenir una identitat pública que compleixi els paràmetres bàsics per ser acceptats i sobretot i el més important: reconeguts. I aquí és on entra el nostre subjecte, un tio curtit per la vida que ha vist mig món. Fins aquí tot bé, però si de veritat fos fotògraf, portaria tatuada com a mínim una Rolleiflex F 2.8 o perquè no una bona Hasselblad 500CM. D’aquesta manera, un bon cuiner com a mínim ha de portar tatuat un ganivet de damasc japonès o una forquilla en forma de trident. En resum, i conyes a part, el que volem projectar de la nostra personalitat tampoc ens converteix en fotògrafs, i molt menys en millors professionals.

Doncs, què significa ser fotògraf?, què vol dir dedicar-se a la fotografia?, o que vol dir simplement fer fotos? Aquí entrem a l’etern debat. Em podria mantenir al marge i ser diplomàtic com normalment sóc, però aquest cop em vull mullar. Considerar-me fotògraf són paraules que sempre m’han sonat molt grosses, com a molt importants. Inclús ara em sobrepassen. Segurament per l’etern respecte que li tinc a la professió i al mitjà i també als meus referents, els quals els considero autèntics fotògrafs i pioners. Però en el fons haig de fer l’esforç, perquè em dedico a la fotografia per tant m’hauria de considerar fotògraf. Després de tot, crec que m’ho he acabat guanyant.

Aquesta petita reflexió que acabo de fer, crec que és la que hauria de fer cadascú interiorment. Preguntar-s’ho a si mateix de manera sincera per trobar la resposta. Penso que d’aquesta manera hi hauria menys malentesos i tothom viuria una mica més feliç i tranquil fent fotografies.

Alex Salcedo – Fotògraf de publicitat i gastronomia a Girona

Aquesta entrada al Bloc és un petit publi-auto-reportatge sobre què faig i quins son els serveis fotogràfics que oferim des de www.alexsalcedo.cat

Per posar-nos una mica en antecedents, sòc l’Àlex. Em dedico a la fotografia professional des del 2011 i actualment estic especialitzat en fotografia publicitària, de producte i gastronomia a les comarques de Girona.

Una imatge val més que mil paraules. Sota aquest reconegut cliché la societat ha anat evolucionant cap a un llenguatge visual molt avançat on les imatges han substituit les paraules i els vídeos estan començant a substiuir les imatges. Així doncs, el meu principal objectiu és aconseguir la millor imatge per els meus clients. A més de fotografiar, un dels altres objectius principals és assessorar al client per enfocar l’estil i el llenguatge correcte per transmetre els valors i la qualitat de la seva empresa.

Alex Salcedo Fotograf Girona

Com a fotògraf publicitari, de les coses que tinc sovint la sort de fotografiar son aliments. Aliments en tots els seus estats, cuinats, líquids, de fast-food o bé d’alta cuina, la importància és sempre la mateixa: representar el millor possible les qualitats del producte.  Posem un exemple d’un artesà que fabrica sabates. Aquest artesà fabrica una per una i de manera manual les sabates segons la tradició de la seva familia i segons uns estàndars de qualitat molt alts. El problema és que aquest artesà te pàgina web i presència a les xarxes socials però no disposa de fotografies de qualitat que transmetin la seva activitat. Així aquest artesà te un molt bon producte amb molt de valor, fa de manera correcta el 2.0 però li falla lo més important, que és la comunicació. Les imatges son el vehicle principal per transmetre el valor de la seva tradició i excel·lència. Aquest petit exemple informal em fa pensar sovint en moltíssims negocis que passen per alt aquest detall, que és la clau per desmarcar-se de la competència i transmetre un missatge clar del què estan oferint.

Alex Salcedo Fotograf Girona

Com a fotògraf professional a Girona, acompanyo de manera fàcil i eficaç als vostres negocis per tal de millorar les imatges i alhora, el missatge que acaba arribant als vostres clients.

Alex Salcedo Fotografia – Fotògraf de publicitat, gastronomia i producte a Girona.