La meva història amb la fotografia és poc nostàlgica o romàntica. No us espereu cap càmera heredada, ni cap familiar amb afició o professió per la fotografia. Tampoc us espereu cap anècdota al darrera ni tampoc un nen fotògraf prodigi com Jacques Herni Lartigue que només amb set anys ja havia fet història. Lo meu és més terrenal i domèstic, però no per això menys important o vital.

Diuen que quan alguna cosa t’ha de trobar, t’acaba trobant tard o d’hora. El meu cas va ser així, la fotografia va aparèixer per casualitat quan encara era estudiant d’arquitectura tècnica a Girona i va aperèixer per canviar-me la vida. Tampoc us espereu una il·luminació divina o cap revelació (això seria massa espectacular). La relació és va anar forjant mica en mica igual que ho fan els amors forts de veritat, que es fonamenten de moltes petites coses. Sovint penso què hagués passat si la hagués descobert abans, de quin fotògraf seria o què estaria fent actualment. Però no te cap sentit, perquè durant tot aquest camí anem adquirint experiències que ens fan ser qui som ara. Coses que ens enriqueixen d’una manera o altre i que donen forma a la nostra personalitat. Segurament el punt de inflexió va ser quan vaig entendre que tenia la necessitat vital de fer fotografies. Aquí és on vaig entendre que havia de dedicar-me a això, que el què realment em feia feliç era fer fotos.

Però l’endemà no em vaig llevar amb una càmera a la mà i mitja dotzena de clients. Vaig entendre que seria un procés més o menys llarg i que havia de prendre una decisió que em comportaria una etapa d’inversió, un cert sacrifici però sobretot formació. Aquí podríem entrar a debatre si en l’àmbit de la fotografia és necessària la figura de l’escola de fotografia o és millor la formació autodidacta. Personalment crec que és impossible deslligar l’una de l’altre. L’escola et dona eines i estructura la informació i l’altre et permet investigar i profunditzar en allò que més t’agrada. De fet, no conec a cap professional que li agradi la seva feina que no sigui un malalt de la formació autodidacta. Malauradament, la formació és un pas que molta gent es pren a la lleugera.

Per mi ser fotògraf no és cap moda. No faig fotos perquè queda bé, ni em dedico a això perquè és una feina popular. Tampoc ho faig per ser socialment acceptat. Sóc fotògraf perquè és realment el que m’agrada fer. Reconec que és simplificar-ho molt, però amb lo complicades que ens volen fer creure que son les nostres vides, és necessari una reflexió com aquesta. Al llarg de la vida dediquem moltíssimes hores a la nostra feina, com perquè aquesta no hagi estat gaudida.

Cal tornar a lo bàsic de cadascú, a trobar l’essència d’aquelles coses que ens fan vibrar.

 

Alex salcedo fotograf

Alex salcedo fotograf